Déjame Entrar

És des que vaig estudiar Comunicació Audiovisual que es va obrir davant meu un món desconegut del cinema, l'europeu. No és que mai hagués sabut d'ell, és que l'havia ignorat, però professors com José Pavía, Josep Prosper, Canet, etc. van fer que la mosca pululase pel meu cervell, segur que havia d'existir cinema amb un suc valuosíssim d'extreure, lluny de Hollywood i els seus grans pressupostos, amb la sola idea de fer diners. És així com vaig descobrir la trilogia dels colors, Blau, Vermell i Blanc, i gràcies al meu gran amic Mile, Sweet Sixteen, etc.

Ara sempre que puc, faig alguna escapadeta al cinema del vell continent, que malauradament està molt poblat de males propostes; ja analitzarem com és que "a Hollywood la mateixa merda té diferent olor". L'última peli que he vist ha estat la del títol, "Déjame Entrar" del director desconegut "Tomas Alfredson".

Si als meus nens i als del món en general, els va agradar "Crepuscle", aquesta pel · lícula hauria encantarles, però ja per endavant sé que no. No compta amb el pressupost, el màrqueting o els actors "bonics" i descerebrats que poblen la primera part de la trilogia. No obstant això, "Déjame Entrar" ens mostra la vida d'un xaval, Oskar, que viu assetjat pels seus companys però que troba l'amistat d'una tímida nena (o no tant) que l'ajudarà a fer un pas endavant i dir prou als seus assetjadors.

Si cal parlar d'interpretacions, aquests deixen en el fang als "Crepusculars" ja que es tracta d'una pel · lícula molt més intimista, la música acompanya els personatges segons la situació, no són un cúmul de cançons poperes i rockeres que sonen estridentment . L'afecte que ens transmet Oskar fa que empaticemos amb ell, que ho acompanyem en el seu viatge per l'amor per arribar a descobrir que és igual com sigui qui està al nostre costat, l'important és que estigui.

Aquesta és per descomptat, una pel · lícula altament recomanable per a estómacs agraïts que vulguin ingerir alguna cosa més que crema de cacauet "made in USA".

Puntuació: 7