Què els passa als homes

L'altre dia vaig anar al cinema amb la intenció de veure "Resacón en les Vegas", que per cert és una pel · lícula bastant millor del que el títol suggereix.

En arribar em vaig trobar que l'havien canviat d'horari i em tocava esperar una mitja hora, així que, donant-li una ullada a la cartellera vaig veure una pel · lícula, que començava de seguida, amb: Scarlet Johansson, Jennifer Anniston, Jennifer Connelly i Drew Barrymore.

El resultat, doncs que vaig aplicar la lògica de: "Em fico en aquesta, i si no és bona, si més no que em alegrin la vista elles l'estona que dura", ja que no és fàcil veure tal desplegament de "protas" femenines atractives .

Cal dir que no tenia ni idea, més enllà del títol, que anava la pel · lícula Em vaig equivocar llavors?

Crec que no. La pel · lícula, encara que té aspectes millorables no està malament, es deixa veure, però ¿Si hagués tingut el mateix títol i protagonistes menys conegudes, o directament lletges, hauria entrat? Probablement no, però tot ajuda a l'hora de triar el que volem veure No creieu?

L'argument gira al voltant de les relacions, no relacions, rotllos, ruptures, i altres situacions característiques de la vida sentimental, d'un grup de nois i noies entre els vint i molts i els trenta i alguns, així que almenys generacionalment em podia sentir identificat.

Per no comptar massa, i córrer el risc d'espatllar la pel · lícula a qui la vulgui veure, nomenaré una mica els rols i situacions sense associar-les massa als personatges.

Ens trobem amb un parell de parelles estables, una casada, sota la no molt recomanable fórmula de: "O et cases amb mi, o et deixo", una altra que, en la qual després de diversos anys de convivència ell no vol fer el pas de l'anell . A més d'aquestes parelles, hi ha una sèrie de personatges solts, tres noies i dos nois, per completar l'espectre de les relacions.

Aquests personatges, bastant estereotipats per cert, són: el noi enamorat d'una noia que només vol ser la seva amiga, després d'una ruptura amistosa, pel que ell actua de drap de llàgrimes d'ella abans seves altres relacions, la "femme fatale", indecisa, molt atractiva, enamoradissa, i capaç de causar estralls en qualsevol relació, la noia innocent simpàtica, atractiva sense ser un bellezón, que no acaba de tenir sort en les seves relacions, que és incapaç d'entendre a un home, i que després de posar- en ridícul en diverses ocasions, és rescatada per el noi de tornada de tot, amb un puntet cínic, que tracta, d'una manera crua, d'obrir-li els ulls respecte als homes.

Sé que em falta un personatge, que és el de Drew Barrymore. És el personatge més secundari, ja que apareix bastant menys que la resta. Un personatge poc comprensible, doncs té un encaix bastant forçat en la història, tant que no acabava de comprendre-ho, fins que vaig veure en els títols de crèdit que ella és una de les productores executives de la pel · li. Conclusió: la Barrymore volia seus dos minuts de glòria en pantalla. Per a mi, és prescindible i alleugeriria una mica el metratge, que es fa una mica llarg.

El títol de la pel · li fa referència al fet que, segons sembla, els homes som totalment incomprensibles per a les dones, que no saben interpretar les nostres reaccions, sentiments o, de vegades, escassa capacitat de comunicació.

Sense entrar a valorar tot això, doncs la discussió de si som nosaltres o elles els complicats dóna per bastants posts, diré que en el que, a la pel · lícula es refereix, seria més aclaridor el títol: "Que els passa als homes que no es volen comprometre amb noies tan estupendes com nosaltres ", encara que quedi una mica llarg.

En defensa de la pel.lícula dir que va més enllà de la típica comèdia romàntica, que la finalitat última no és que tots acabin junts, casats i feliços.

No, en aquest aspecte és molt més real, i el que hi hagi diverses històries diferents, cadascuna amb les seves particularitats l'enriqueix.

Al final, la pel · lícula és una visió calidoscòpica de les relacions actuals, en què es tenen en compte aspectes tan a l'ordre del dia com el relacionar-se a través de les xarxes socials o l'omnipresència dels telèfons mòbils.

Com és lògic, no ens agradaran tots els personatges, ni totes les històries, però, gràcies a la varietat, en algun moment ens veurem reflectits en algun dels personatges o situacions.

Una de les principals fonts de conflicte, que alimenta tota la pel · lícula, és la diferent interpretació que es fa de la frase:

"Si un tio es comporta com si no li importaras". Així la continuació d'elles seria: és perquè en realitat li importes, mentre que la d'ells seria: és perquè en realitat no li importes. Aquest petit matís, dóna lloc a la majoria dels embolics

A més, és d'agrair que, malgrat el que al principi podria semblar, no fa apologia del matrimoni, per sobre de qualsevol altre tipus de solució per a una relació, i cada personatge acaba trobant el seu camí.

El guió està ben elaborat, doncs no és fàcil aconseguir encaixar a tots els personatges en les diferents històries, sent un repte al principi de la pel · lícula, en què es presenten per separat, ubicar "A cada ovella amb la seva parella". Això es resol força bé i relativament aviat.

Les interpretacions estan força bé i crida l'atenció que, malgrat el planter d'estrelles, sobretot femenines, el personatge central de les noies, catalitzador de totes les històries, sigui el de Gigi, interpretat per, la relativament desconeguda, sobretot en comparació dels seus companyes de repartiment, Ginnifer Goodwin. Gigi serà la que persegueixi amb més obstinació al seu noi perfecte.

L'altre personatge central, que actua de vegades de narrador, és d'Alex (Justin Long), que es converteix en el conseller, que a força de crua realitat intentarà desenganyar Gigi del món en què viu. La interacció entre aquests personatges, i els diàlegs entre ells són, per a mi, el millor de la pel · lícula.

Scarlett (Anna), torna a demostrar que se li dóna molt bé el paper de "Femme Fatale", i les dues Jennifers (Anniston i Connelly), tot i que se'ls comencen a notar els anyets que ja tenen, també estan força bé en dos papers que resulten les dues cares d'una moneda.

L'únic que li trauria a la pel · lícula són deu minuts, alguna cosa bastant fàcil eliminant el personatge de Drew Barrymore.

Com notes finals comentar que la música no està malament, estant particularment ben posada, la cançó de Keane "Somewhere Only We Know" cap al final de la pel · lícula i que el títol original: "He s not that into you", que en traducció lliure seria "No està tant per tu", em sembla bastant més ajustat, com sol ser habitual, a la història que el que s'ha triat.

Puntuació: 8