2012: Roland Emmerich es torna a carregar el món

Torna, de la mà del seu major valedor, Roland Emmerich, el cinema de catàstrofes.

Primer va ser "Independence Day" i l'amenaça era en forma de naus extraterrestres, que venien a exterminar; posteriorment Godzilla, on era Nova York la que acabava destrossada, en "El dia de Demà" el canvi climàtic fulminava a la major part de la població.

Aquesta vegada, i aprofitant la fi del calendari maia com a excusa de fons, les radiacions solars escalfen el nucli terrestre, provocant que l'escorça perdi la seva cohesió, amb el consegüent caos i potencial anihilament de la raça humana.

Fins aquí bé, i si la pel · lícula es limités a això: una successió d'efectes especials, a quin més espectacular, en què veiéssim desaparèixer les ciutats, a poc a poc, devastades per terratrèmols, seria meravellós. Pur espectacle visual.

Però no, el director, i no és la primera vegada, s'entesta a dotar a la història de personatges, totalment estereotipats, que han de lluitar contra les circumstàncies per sobreviure.

A veure si us sona l'esquema: Un president carismàtic (en aquest cas un Danny Glover molt envellit), un científic idealista, i bastant incomprès, un polític de la Casa Blanca, cínic i s'enfila, una família desestructurada, amb un pare semifracasado ( John Cusack), que ha de bregar amb els típics fills insuportables de les pelis americanes i els seus problemes: idolatria cap al nou nuvi de la mare, incontinència ... És a dir, dos nens que són un anunci d'anticonceptius permanent.

Aquesta és, sens dubte, la part més fluixa i inútil de la pel.lícula: l'intentar desenvolupar els personatges per donar-li una mica de dramatisme a la pel · lícula. Dramatisme que no cal, perquè amb la catàstrofe en si hi ha més que suficient, i aconsegueixen per si mateixes, mantenir la tensió.

A més, si es retallessin aquestes històries, i es limitessin a fugir sense més, podria reduir una mica la durada de la pel · lícula, que està a prop de les dues hores i mitja. No es fa llarga, però 15, o vint, minuts de retallada no li vindrien malament. A més, ens estalviaríem diàlegs absurds i frases inútils. És més inútil la situació de la família que la del president, al qual se li suposa que ha de donar el paper, i actuar com un veritable heroi.

Aquesta vegada es arrasa amb Los Angeles, Las Vegas, el Parc Yellowstone, Washington i el Vaticà, com a llocs més destacats. Sorprenentment, Nova York, que tan donada és a ser massacrada en moltes pel · lícules no surt.

Això sí, les escenes de la terra aixecant-, amb les ciutats desapareixent a poc a poc, estan molt aconseguides. Destaquen les fugides aèries, mentre la pista va desintegrant i el terra desapareixent amb l'avanç del caos, encara que doni una mica la impressió d'estar en un joc d'ordinador. Els tsunamis també impressionen sobretot com són capaços d'empassar-transatlàntics, portaavions o ciutats senceres.

Després d'això, poc més, ja sabem que els personatges, tot i patir força calamitats, acabaran per arribar al seu destí, i l'espècie humana, encara tocada, sobreviurà.

Fins al tòpic del gos no falla. Tenia esperances que aquesta vegada no aparegués, però just al final el gos té el seu minut de glòria, i el pitjor és que és gairebé tan bon actor com algun del repartiment.

Però és al que t'exposes quan vas a veure una pel · lícula d'aquestes: a un bon espectacle d'efectes especials, havent de pagar el peatge de les avorrides històries dels personatges.

Així que, com a conclusió, l'espectacle val la pena, la història ben poc.

Un detall final: atents a l'última frase de la pel.lícula, candidata de pes a figurar entre les més estúpides de la història del cinema per acabar una pel · lícula

Puntuació: 6 (9 als efectes especials, i 3 a guió i personatges)