El Primer Dia de la resta de la teva vida, sempre hi ha un moment per tornar a començar

Us agrada el cinema? ¿Gaudiu sumergiéndoos en les històries que ens explica el cel · luloide?, "El primer dia de la resta de la teva vida", en francès " Le premier jour du reste de ta dv "-del director Rémi BezanÇon, és una pel · lícula intimista, malenconiosa a la que es narren cinc dies importants en la vida d'una família mitjana francesa (tot i que es podria extrapolar a qualsevol del món occidental). No us escriuré la sinopsi del film, però sí us parlaré de la pel.lícula.

Com pel · lícula francesa i com el bon vi (un dels elements conductors de la trama) s'ha de tastar poc a poc, amb paciència i assaborint cada moment.

La família Duval és una família convencional que un dia veurà com aquesta família unida comença a separar quan el fill gran decideix anar a viure només. A partir d'aquí i presentant-nos com us he dit, cinc moments puntuals i crucials, viurem la història dels cinc integrants. El fill gran que encarrila la seva vida estudiant medicina però que per contra no es "porta" amb el seu pare, el fill mitjà que viu sense estudiar ni treballar però que per contra crea un fort lligam amb el seu avi, el qual li ensenyarà les virtuts del vi i que a més viu en un món meravellós i fantàstic on els problemes mundans es redueixen a la recerca de la noia dels seus somnis. La filla petita per contra, viu el moment àlgid del moviment musical "grunge" i la seva estrella Kurt Cobain. Fleur, que així es diu, pateix a casa doncs els seus pares viuen més preocupats dels seus fills que d'ella, la qual cosa li fa portar un camí destructiu de tot el que l'envolta inclosa ella mateixa. La mare, viu la crisi dels 50, se sent ignorada sexualment pel seu marit i la seva filla l'odia i finalment, el cap de la família, Robert ( Jacques Gamblin ), taxista de professió, que ha viscut sempre a l'ombra de el seu pare el qual utilitza qualsevol moment per recordar a la família ia ell en particular, el fracassat que és (com si tenir una família amb tres fills fos poc).

Què té d'especial aquesta pel · lícula? El tracte intimista, la gran actuació de gairebé tots els seus personatges principals-només falla al meu parer, la filla-, la música-què esplèndida banda sonora composta per temes dels 70 i 80 -. En ser cinema francès, es recomana veure la pel · lícula sense son i amb paciència, doncs no cal esperar grandiloqüències-perquè la vida mundana no les té-i sí per contra, unes situacions, converses i plans molt aconseguits.

Després de mirar-la amb atenció, olorar, paladejar lentament, aquest film m'ha demostrat que la vida és un cúmul de disgustos, que ens omplen i buiden, però que al cap ia la fi, sempre ens guarda un moment on podem tornar a reprendre la nostra vida, encaminant cap a rutes noves que ens faran veure, olorar i assaborir noves situacions on podrem retrobar-nos amb els éssers antany perduts, els amors mai trobats, dir les paraules que mai vam haver de dir i com no, unir vincles familiars que es van trencar en el passat, perquè al cap ia la fi, d'aquesta vida, ningú surt viu ...

Personalment, em quedo amb l'escena de la mare al final de la pel · lícula al taxi del marit-no diré absolutament res, però posa els pèls de punta-, resumeix en 30 segons l'essència de la vida, la que nosaltres ens entestem a fer més difícil del que ja és.

Puntuació: 9