Brothers: Triangle dramàtic.

Brothers és un drama en què s'ajunten la tensió d'una relació entre germans, amb la sospita de l'adulteri dona-germà, juntament amb les conseqüències de l'estrès posttraumàtic derivat de la guerra.

La pel · lícula, que compta amb un director relativament conegut, Jim Sheridan (En el nom del pare, The Boxer) i un repartiment de pes: Natalie Portman, Tobey Maguire i Jake Jake Gyllenhaal podria ser, de no comptar amb aquests, un "telefilm "dels de les" quatre de la tarda ". No obstant això, al final queda, gràcies als mitjans, en alguna cosa més.

La història comença quan Sam (Maguire), capità de Marines ha d'anar a l'Afganistan. Poc abans recull de la presó al seu germà Tommy (Gyllenhaal). Aquí veiem el primer tòpic: germà bo, responsable, casat (amb la seva nòvia de l'institut) i amb dues nenes enfront de la "ovella negra". A més, el favoritisme del pare, ex oficial de l'exèrcit cap a Sam és més que evident.

Al poc d'estar a l'Afganistan l'helicòpter de Sam és derrocat i aquest donat per mort, amb el consegüent drama familiar: dona destrossada que no sap com portar; nenes petites que no acaben d'assimilar; pares destrossats, i germà a punt de tornar a caure en l'autodestrucció.

No crec que reveli massa si dic que Sam no està realment mort, sinó presoner durant diversos mesos, temps en què Tommy farà de "pare en absència" per ajudar la seva molt atractiva cunyada-de la qual per seguir amb els tòpics s'enamorarà- i als seus nebodes, que del recel inicial acaben adorant.

Sam, que és un marine dur, i preparat per a tot, acabarà patint una experiència totalment traumàtica, que el deixarà totalment marcat, just abans que sigui rescatat.

Amb la seva tornada res és igual: la seva experiència el turmentarà, i no arribarà a connectar ni amb la seva dona ni amb les seves filles, alhora que comença a sospitar de la relació del seu germà amb la seva dona.

La resta no ho explicaré, per deixar alguna cosa als que la vulgueu veure, però no crec que sigui una pel · lícula que aporti massa nou.

Aquest tipus d'històries perquè resultin convincents s'han de recolzar en el repartiment:

A Maguire no ho acabo de veure en el paper, encara que crec que ho intenta i que és bastant bo. Sí que s'aprecia l'evolució del pare atent del principi a la persona que torna, que és totalment diferent. El problema és que el paper de soldat trastornat segons sembla en el front s'ha fet en multitud d'ocasions i hi ha exemples molt millors (De Niro en el Caçador, per exemple)

Gyllenhall està bé, tot i que el seu paper és més senzill-personalment, o probablement pel seu historial ho veig més en el paper de Magure-. Tanmateix, la seva transformació resulta bastant creïble, i crec que la seva química amb Portman també. En aquest aspecte gairebé resulta més creïble com la seva parella que Maguire.

A Natalie Portman me la deixo per al final, ja que és una de les meves debilitats. A part d'estar guapíssima, que és una cosa que suposo va per gustos, però pocs qüestionaran, és molt bona actriu. També resulta convincent, primer a la pèrdua, i després en la situació posterior, en la que sempre està amb el seu marit, ja que sap que li passa alguna cosa que no vol explicar a ningú.

En resum, un drama correcte, sense més. Suposo que als fans de la Portman, se'ls farà més suportable. Al meu entendre es podia haver quedat en 90 minuts justets, enfront dels 100 que dura, havent retallat una mica la primera part o les escenes de l'Afganistan, que llevat del moment en què Sam perd la seva humanitat no aporten massa.

Puntuació: 5,5