Excalibur: Un clàssic del cinema fantàstic-Medieval, que "envelleix" de meravella

Aquests posts van dedicats a l'amic Martel, que l'altre dia em va recordar aquesta pel · lícula. Pensava fer un post, però vist la grandària, monstruós, que em quedava l'he partit en dos: en un comentaré aspectes de la pel · lícula en general, i el segon serà el desenvolupament de l'argument, així, encara que sigui una pel · lícula que gairebé tot el món haurà vist, els "spoilers queden més controlats.

Com últimament estem amb la vena nostàlgica-han de ser coses de l'edat-aquesta pel · li també és una altra de les que em van quedar gravades de petit.

No recordo haver-la vist al cinema, per descomptat no crec que, encara que s'estrenarà a principis dels 80 fora tolerada per a menors, així que vaig haver de veure-la, a trossos, en vídeo, convenientment censurada, ja que hi ha escenes força violentes per a un nen.

Recordo que en aquells dies vaig flipar amb tota la parafernàlia de les armadures, espases, tornejos i lluites, però el que més em lucinava era quan els cavallers es baixaven l'elm, gest que vaig imitar, imaginàriament, és clar-eren principis dels vuitanta i els nens en comptes de Play Station teníem tones d'imaginació-durant una bona temporada, per molèstia dels que m'envoltaven.

Un cop acabat l'incís "explica m", anem a la pel · lícula, que acabo de gaudir, per primera vegada, en versió original, altament recomanable, i que explica una de les llegendes medievals més famoses: la de la mítica Excalibur, l'espasa del Rei Arturo, que va servir per unir un regne.

La història és ben coneguda i ha estat reinterpretada i portada al cinema de diferents maneres, des de la que avui ens ocupa-per a mi la millor-fins nyaps Hollywood per a major glòria de les masses, com "El Primer Cavaller", en la qual Camelot és Disneyland, els cavallers van de "Armani", i Richard Gere destrossa, el mite de Lancelot, en una adaptació horrible de la qual només se salva, i pels pèls, Sean Connery, passant també per les més modernes-i pel que sembla més rigoroses històricament-en què Arturo és un oficial d'origen romà, que es queda per evitar la caiguda total d'aquest territori anomenat Britannia, que es va estrenar fa uns anys, protagonitzada per Clive Owen i Keira Knightley.

Però tornem a Excalibur. La pel · lícula és, de l'any 1981 i té una estètica, una mica "kitsch", tot s'ha de dir, que no ha perdut, gairebé al contrari, amb el pas dels anys: és lletja, fosca-com aquells temps-plena de brutícia, fang, i amb moltes escenes enmig dels boscos, boscos reals, o almenys que no semblen, per a res decorats.

httpv :/ / www.youtube.com/watch?v=tpeQ2il4PxM&feature=related

La foscor i la llum són recursos recurrents en la pel · lícula: mentre que la foscor s'associa a l'anarquia, la llum, les poques vegades que la hi significa pau i estabilitat. Això és molt visible, sobretot en les armadures dels cavallers: brutes i rovellades en els temps difícils; brillants-potser massa-en la pau i harmonia.

La il · luminació és important. Els castells són foscos, excepte alguna estada, com la d'Arturo i Ginebra, "Kitsch" total. Hi ha batalles nocturnes, i en l'última una mitja llum, amb un sol ponent de fons, que visualment és molt atractiva.

També és important la il · luminació a la part més part onírica-la del Grial-que ratlla el psicotròpic o al · lucinogen. Aquesta part és en la que Arturo abandona la seva espasa, i per tant el vincle del Rei amb la terra s'esvaeix i tornen a arribar temps foscos, i que acabarà amb la seqüència en la Percival li dóna el Grial a Arturo, que rejoveneix.

Es produeix un contrast espectacular. La llum inunda la pantalla, amb el Rei rejovenit, les seves armadures brillants i els camps florint al seu pas, com es veu en aquest vídeo, l'enllaç ha facilitat l'amic Martel.

httpv :/ / www.youtube.com/watch?v=K1MuvvS_xSw

En el repartiment trobem a actors que són coneguts actualment, amb altres menys coneguts:

El protagonista és Nigel Terry, que segons sembla ha desenvolupat la seva carrera en el teatre clàssic. Helen Mirren, la inquietant Morgana, està joveníssima i sensual. Gabriel Byrne apareix com Uther, Liam Neeson com Sir Gawain. Merlí és Nicol Williamson, també actor principalment de teatre.

La pel · lícula dura més de dues hores, i segons he llegit, hi ha una versió amb vint minuts més, principalment de violència i sexe, així que caldrà buscar-la.

Tampoc puc oblidar-me de la banda sonora-que he utilitzat de fons mentre escrivia-, gairebé tan famosa com la pel · lícula i esquitxada de peces que recalquen i donen suport, de manera magnífica a la imatge: donant dramatisme a l'acció, quan es requereix, amb fragments de Carmina Burana en la batalla, i altres, romàntics, com la trobada de Lancelot i Ginebra, remarcats per suaus fragments de música de Wagner: "L'Anella", "Tristany i Isolda" o "Parsifal", que encaixa perfectament amb el ambient de la pel · lícula i la fa encara més rodona. En altres passatges abunda la música de tipus trabadoresco.

Una última recomanació, si es pot és aconsellable veure-la en versió original, ja que és un anglès, que acostumats a les pelis americanes, sorprendrà pel pur. Pronunciació perfecta, i recitació de manera més teatral que cinematogràfica.

En resum: un clàssic, que com el bon vi, envelleix perfectament, ideal per revisionar en qualsevol moment. CINEMA, en majúscules.

Puntuació: 9